LA LITERATURA DEL SEGLE XVIII
LA IL·LUSTRACIÓ I EL NEOCLASSICISME

Terme que s’aplica a un conjunt sistemàtic d’idees filosòfiques i polítiques que s’estén per països d’Europa -Anglaterra, França i Alemanya, principalment- des de mitjans del s. XVII al XVIII, i que es considera com un dels períodes més intel·lectualment revolucionaris de la història. Es caracteritza fonamentalment per una confiança plena en la raó, la ciència i l’educació, per millorar la vida humana, i una visió optimista de la vida, la natura i la història, contemplades dins una perspectiva de progrés de la humanitat, junt amb la difusió de postures de tolerància ètica i religiosa i de defensa de la llibertat de l’home i dels seus drets com a ciutadà. La importància de la raó crítica, que és pensar amb llibertat, i que ha de ser com la llum de la humanitat, es deixa veure en la mateixa arrel de les paraules amb què, en els diferents idiomes, se significa aquest període: «Segle de les llums», o «segle de la raó», «illuminismo» (a Itàlia), «Enlightenment» (a Anglaterra), o «Aufklärung» (a Alemanya). Tot quant s’oposi, com a racó fosc i amagat, a la il·luminació de la llum de la raó -les supersticions, les religions revelades i la intolerància- és rebutjat com irracional i indigne de l’home il·lustrat, com «obscurantisme». Kant, amb la frase «Sapere aude!» -atreveix-te a saber!- expressa encertadament la feina que cada ser humà ha de ser capaç d’emprendre i dur a terme per pròpia iniciativa, un cop aconseguida ja, per història i per cultura, la majoria d’edat de l’home. Les idees il·lustrades constitueixen el dipòsit conceptual sobre el qual es funda la manera moderna de pensar.
El conjunt d’idees il·lustrades comuns es diversifica en cada país segons la circumstància filosòfica i política en què es troba. La Il·lustració comença a Anglaterra amb l’empirisme de Locke i de Hume i el deisme de molts moralistes anglesos, idees que, junt amb l’esperit científic de Newton i de la revolució científica, es divulguen per la mateixa època a França gràcies a la feina d’il·lustració que duen a terme els que s’anomenen a si mateixos philosophesi enciclopedistes. A Alemanya l’Aufkärungarriba amb cert retard i es converteix en un procés de difusió de les idees angleses i franceses, l’efecte immediat del qual és la crítica als valors defensats pel feudalisme, convertint-se en despotisme il·lustrat, en l’aspecte polític i, en el filosòfic en crítica de la raó, és a dir, aquella forma de raó que no es fonamenta ni en la revelació ni en les idees innates, sinó en l'experiència i els resultats de les ciències, i no busca sacralitzar el que és natural i profà. En altres països, al sud i a l’est d’Europa, Espanya, Portugal i Itàlia, per exemple, la difusió i el ressò de les idees il·lustrades va ser menor.
Els representants de la Il·lustració francesa són sobretot, però no únicament, els redactors de l'Enciclopèdia o diccionari raonat de les ciències, les arts i els oficis (disset volums de 1751 a 1765): Diderot i d´Alembert (ambdós també directors), Voltaire, d´Holbach, Rousseau, entre els principals, i altres com Chevalier de Jacourt, Quesnay, Turgot, Grimm, Helvétius, Toussaint, etc. L’antecedent immediat d’aquesta obra el constitueix el Diccionari historicocrític (1695-1697) de Pierre Bayle, obra eminentment escèptica i crítica amb tota mena d’errors. Amb ell comença una nova orientació en la filosofia francesa que consisteix a interessar-se més per problemes d’importància pràctica que per qüestions abstractes de l’origen de les idees. Els philosophes és el nom amb què es distingeix a aquests esperits il·lustrats, en especial al grup de pensadors vinculats amb la direcció o la redacció de l’Enciclopèdia.
La Il·lustració anglesa, menys espectacular en resultats i representants, és, no obstant això, font d’inspiració de la francesa, i els seus filòsofs i pensadors són aquells que els enciclopedistes i els philosophes tenen com a punt de referència, juntament amb els resultats científics de Newton i Robert Boyle i els principis filosòfics i polítics de Locke. Però, junt amb l'empirisme i la renovació de la ciència, els il·lustrats anglesos s’interessen per qüestions com el deisme i la moral. La discussió sobre el deisme o la religió natural sorgeix fonamentalment amb Cristianisme sense misteris (1696), obra de John Toland. En aquestes discussió participen Peter Browne, John Norris, Samuel Clarke, Anthony Collins, i sobretot Matthew Tindal (a favor), amb El cristianisme, tan vell com la creació (1730) i Joseph Butler (en contra), amb Quinze sermons sobre la natura humana (1726). La discussió entorn de la moral, o pròpiament entorn de l’autonomia de la moral, en la que participen autors com Anthony Ashley Cooper, comte de Shaftesbury, Francis Hutcheson, David Hartley, Bernard Mandeville, dóna lloc a les diverses teories sobre el sentiment moral com a font de moralitat. David Hume, a qui cal considerar com el representant més qualificat de la il·lustració anglesa, participa en ambdues discussions sostenint tant el deisme, en Diàlegs sobre la religió natural (1779), com la moral basada en el sentiment, en Assaig sobre els principis de la moral (1751). L'utilitarisme, com a doctrina ètica basada en «el major bé per al nombre més gran», i la doctrina política del liberalisme basada en el «interès general» -ambdues tributàries de la doctrina del «sentiment moral»- són fruits assaonats de la il·lustració anglesa.
La Il·lustració alemanya també presenta les seves pròpies característiques. La crítica a la superstició, al dogmatisme i a l’obscurantisme prenen a Alemanya la forma d’estudi analític de les possibilitats i límits d’aquesta raó. Aquesta orientació, que comença amb Ch. Wolff, culmina brillantment en la filosofia de Kant, que dedica a l’estudi sistemàtic de la raó tres Crítiques. Antecedents de la filosofia alemanya en aquesta època són les teories racionalistes de Leibniz, l’esperit científic de Newton, la crítica escèptica de Hume i les idees il·lustrades dels francesos. Els grans representants de la Il·lustració alemanya són Christian Wolff, en qui conflueixen totes aquestes tendències com en una enciclopèdia del saber, i Kant, el qual amb el seu apriorisme defensa una forma de síntesi entre empirisme i racionalisme. L’anàlisi de la raó porta, en canvi, al wolffià Baumgarten a considerar un tipus especial de coneixement: l’obtingut per les qualitats sensibles de les coses, el coneixement estètic, o la percepció d'allò bell. El deisme té també els seus seguidors a Alemanya: Hermann Samuel Reimarus (1694-1768) escriu una justificació de la religió racional en Tractat sobre les principals veritats de la religió cristiana (1754), i un atac contra la religió revelada i el poder en Fragments d’un anònim (part d’Apologia dels adoradors racionals de Déu, i obra publicada entre 1774 i 1777). Moses Mendelssohn, en canvi, argumenta contra la mera religió natural, però és un vertader il·lustrat que defensa el valor de la difusió de la filosofia (pertany al grup de la Populärphilosophie, filosofia popular, de la que Christoph Friedrich Nicolai [1733-1811] és el membre més notable) i la tolerància. En Gotthold Ephraim Lessing, poeta, polemista i filòsof, autor de Laocoont o les fronteres de la pintura i de la poesia (1766), obra en què distingeix la pintura (espacial) de la poesia (temporal), d’un poema sobre la tolerància, Nathan el savi (1779), i d’Educació del gènere humà (1780), on tracta de la relació, més que de l’oposició, entre religió natural i religió revelada, la religió ha d’entendre’s com un fenomen històric vist des de la perspectiva del progrés humà; cada religió positiva (revelada) és una nova i més madura etapa que completa a l’anterior, la vertadera, no obstant això, és la natural, la de la consciència, que consisteix en l’actuació moral racionalment fundada. Autèntic il·lustrat, defensor de la tolerància i autor d’obres sobre crítica de la religió, ja que -segons afirma- no pot criticar el poder polític, es constitueix en centre de la discussió sobre religió a Alemanya per dues raons: per l'anomenat «problema de Lessing», publicat en Sobre la prova de l’esperit i de la força (1777), amb el que planteja la qüestió de com un fet històric (la vida de Jesús que narren els Evangelis) pot ser el fonament d’una religió que es considera transcendent, i pel seu suposat panteisme, origen de la polèmica religiosa coneguda amb el nom de Pantheismusstreit.
Les idees de Locke, Hume, Newton i les dels philosophes arriben a Itàlia amb una mica més de retard, però cap a 1750 Milà i Nàpols es constitueixen en centres difusors d’idees il·lustrades. El 1761 Pietro Verri (1728-1797), economista i filòsof, organitza a Milà la «Società dei Pugni» (societat dels punys), a la que s’adhereixen també, entre altres, el seu germà Alessandro Verri (1741-1816), crític literari, i Cesare Beccaria, l’obra Dels delictes i de les penes (1764) -l’obra cim de la il·lustració italiana- aviat li proporciona fama mundial. Entorn de la universitat de Nàpols, que, després de l’expulsió dels jesuïtes el 1767, s’orienta cap al dret i l’economia, destaquen Antonio Genovesi (1713-1769), alumne de G. Vico, Ferdinando Galiani (1728-1787) i Gaetano Filangeri (1752-1788), teòrics de l’economia política i de la jurisprudència.
A Espanya el moviment il·lustrat arriba a la seva màxima esplendor durant el regnat de Carles III (1759-1788), període que es qualifica de «despotisme il·lustrat». Els ministres d’aquest monarca, Ensenada, Aranda, Campomanes, Jovellanos Floridablanca, etc., són personatges imbuïts d’idees il·lustrades i promotors de reformes socials i educatives. Els pensadors -que no es mostren ni radicals ni extremistes, com en altres països- orienten les seves crítiques contra la tradició en general i, en particular, contra la religió tradicional i les institucions catòliques en tant que portadores de l’esperit de la Contrareforma, i es mostren a favor d’una secularització de la cultura i la societat. Les obres del benedictí Benito Jerónimo Feijoo (1676-1764) -Teatre crític universal, subtitulat Discursos diversos en tot gènere de matèries per a desengany d’errors comuns (1726-1739), i Cartes erudites i curioses en què per la major part es continua el designi del «Teatre crític universal» impugnant o reduint a dubtoses diverses opinions comunes (1742-1760)- difonen els ideals de la il·lustració: lluita contra les supersticions i l’obscurantisme i difusió de temes científics, filosòfics i culturals. Francisco Cabarrús (1752-1810), comerciant d’origen francès que va arribar a alts càrrecs en l’Administració, proposa en els seus escrits -sobretot en Cartes sobre els obstacles que la natura, l’opinió i les Lleis oposen a la felicitat pública (escrites el 1792 però publicades el 1808)- una educació elemental laica i comú per a tots, ataca durament l’ensenyament religiós, critica l’organització de les universitats, sosté els principis liberals i defensa l’harmonia entre raó i natura.
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811) és l’il·lustrat per excel·lència de la cort de Carles III, la política il·lustrada del qual exalça la seva mort en Elogi de Carles III (1788). Entén la il·lustració com una reforma general de tots els aspectes de la societat, des de l’agricultura i la cria de guanyats fins al comerç, la indústria, i l’ensenyament; tot ha d’organitzar-se segons principis racionals, que tinguin en compte els avanços de les ciències, mai impostos arbitràriament, sinó degudament adquirits per tots mitjançant l’educació. A aquesta dedica alguns dels seus escrits principals: Memòria sobre l’educació publica o tractat teoricopràctic d’ensenyament, Bases per a la formació d’un pla general d’instrucció pública i Curs d’humanitats castellanes. Reglament literari i institucional del Col·legi imperial de Calatrava. La seva defensa entusiasta de d’igualitarisme el porta a atacar el concepte de propietat privada i a propugnar un futur social en què «tot serà comú».

Rousseau

Filòsof suís, il·lustrat i romàntic, Rousseau és un filòsof il·lustrat que manté una postura crítica respecte de moltes de les idees acceptades en el seu temps; és, a més a més, per temperament, el filòsof per excel·lència del romanticisme. La seva biografia sembla explicar -i justificar- la seva obra. Discutit al llarg de tota la seva vida, va arribar a influir, no sols en idees, sinó també en costums i en gustos sobre els seus contemporanis: els francesos del seu temps van aprendre a valorar amb ell la natura, la vida al camp, la contemplació del paisatge; la divisa de la Revolució francesa -«llibertat, igualtat i fraternitat»- no estava lluny dels ideals polítics plasmats a les seves obres, i Kant, que va sentir una viva admiració per alguna de les seves idees, el va considerar «el Newton del món moral». La pedagogia moderna li deu algunes de les seves idees centrals.
Rousseau, filòsof il·lustrat de fet, per l’època a què pertany i per les idees comunes que comparteix amb molts dels philosophes, s’oposa, ja des del primer dels seus Discursos, a una de les idees fonamentals de la Il·lustració: els beneficis del saber. En el Discurs sobre les ciències i les arts, sosté sense pal·liatius la crítica a la civilització: els costums han degenerat en tots els pobles en la mateixa proporció amb què aquests s’han dedicat a les ciències. I, en el Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, estén aquesta idea a la mateixa societat: és la societat l’origen dels mals de l’home i la que el corromp. Entre l’un i l’altre Discurs mitja el viatge a Venècia, com a secretari d’ambaixada, que el va introduir a la vida política. Rousseau aposta pel pessimisme per oposar-se a les teories optimistes de progrés dels enciclopedistes. De la teoria política que construeix en el segon dels Discursos i sobretot al contracte social, la posteritat farà judicis diversos: per a uns està en els orígens de la teoria política de la democràcia; per a altres s’alinea entre els reformadors visionaris.
Si l’home ha estat corromput per la societat, és necessari reflexionar sobre l’«estat de natura» del ser humà. Fins llavors, la hipòtesi de l’estat de natura, o estat natural de l’home, havia estat defensada, des de perspectives diferents i oposades pels patrocinadors del dret natural, Grocio i Pufendorf, sobretot, i pels teòrics anglesos de la política del seu temps, Hobbes i Locke. Hobbes va veure en l’estat de natura l’estat de guerra de tots contra tots, mentre que Locke veia en ell una situació en què la racionalitat feia desitjable la societat per preservar millor la llibertat i la propietat naturals. Els juristes del dret natural consideraven que els homes eren lliures i iguals en aquest estat de natura. Els uns i els altres van veure en el pacte o contracte el mitjà convencional d’establir la societat, que en tot cas és una situació millor. Rousseau dissenteix d’alguns d’aquests plantejaments. Recorre a la hipòtesi de l’estat de natura, no com a hipòtesi històrica sinó com a forma de plantejar, amb la contraposició natura/societat, -una forma d’entendre el present, contemplant-lo a un contrallum necessari- quants mals li han sobrevingut a l’home per la via de la societat: la natura és bona, la societat corromp. En aquesta l’home és esclau, dominat per una forma d’exercici del poder del més fort, com és la societat política; en aquella, l’home era lliure, desitjós només de conservar la vida satisfent les seves necessitats naturals: sense necessitar el treball per viure, sense necessitar la llar, sense llenguatge, però sense guerres i sense necessitat alguna dels altres, encara que també sense cap desig de fer mal. Rousseau descriu l’home natural en els termes del «bon salvatge», mite difós en la literatura del s. XVIII, basada en els llibres de descobriments geogràfics que van proliferar a partir del s. XVI, i barreja de barbàrie i estat idíl·lic. El gran avantatge d’aquest estat irracional era la presència de la igualtat moral o política, no de la natural. El temps i el desenvolupament mateix de la natura humana - i, primer que res, la mateixa perfectibilitat de l’home, vertader pecat original del gènere humà i inevitable «font de totes les seves desgràcies»- han portat gradualment a l’home a la necessitat d’establir vincles socials, sortint de l’estat natural «per algun funest atzar». L’establiment de la propietat privada és el moment en què es trenca l’encant de l’estat natural: introduïda la propietat, s’introdueix la desigualtat moral , i amb elles la societat, mitjançant el contracte social, que amb les seves lleis sanciona i perpetua la propietat privada i la divisió entre rics i pobres. Rousseau conclou que aquest tipus de desigualtat és contrària al dret natural).
Si la societat s’ha establert mitjançant un pacte, origen de la desigualtat entre els homes, li sembla evident, en contra de l’opinió comuna dels juristes que amb la teoria del contracte legitimen l’estat de coses existents, que el que ha de reformar-se és la mateixa teoria del pacte, no l’ordre social. La natura d’aquest pacte l’exposa al Contracte social.
El problema, per a Rousseau, està que, sent el pacte necessari, ha de ser tal que no anul·li la llibertat de l’estat de natura (amb el que ja pot versi l’orientació moral que dóna a la seva resposta: si l’home ha d’acceptar lleis, les úniques lleis que no sols no suprimeixen la llibertat, sinó que la fan possible, són les lleis morals, la qual cosa manifesta, a més a més, les arrels morals de la societat), i pot formular-se de la següent paradoxal manera: Com pot l’home romandre lliure renunciant a la seva llibertat?
No hi ha contracte social possible sense l’existència d’una «voluntat general». Aquesta noció la desenvolupa Rousseau per primera vegada en l’article sobre «Economia política» de l’Enciclopèdia. Amb aquesta expressió -seva o de Diderot- al·ludeix a la imatge que el cos social, com a persona moral que és, igual com tot individu, ha de posseir un ànima que l’animi, una «voluntat», que no pot ser sinó «general»: l’interès comú,l’harmonia d’interessos, la «norma del més just». Sotmetent-nos a ella, és possible cedir tota la llibertat i drets personals als altres i rebre, a canvi, els drets i la llibertat de tots els altres. El resultat d’aquest pacte, l’entrega total de tots a tots -la «alienació sense reserves»-, és el poble sobirà, el conjunt de ciutadans, que constitueixen el poder, la societat política o el Estat.
En la concepció de l’Estat just de Rousseau hi ha una crida cap a l’interior de l’home: la moralitat és el que queda de l’estat primitiu de natura. D’aquí que l’acceptació de l’interès comú només sigui possible en una perspectiva de moralitat; és a dir, a través de l’educació per entendre el que és just.
En Emili exposa Rousseau el seu ideal pedagògic. Aquesta obra desenvolupa el tipus d’educació natural i negativa -«Tot surt bé de les mans del creador, tot degenera en les dels homes»- que rep un nen, Emili, alumne imaginari. Natural, perquè és allunyat de la convivència amb els altres (lluny de l’influx corruptor de la ciutat), és assistit per un educador, de vegades el mateix Rousseau, que coneix profundament la psicologia humana i la del seu alumne, i que intentarà que sorgeixin lliurement del fons de la seva ànima els bons criteris morals no corromputs encara per la societat. Negativa, perquè ha de fer-se lluny de l’influx corruptor de la societat, en plena natura. Aquesta atenció individualitzada al nen porta com a conseqüència un principi pedagògic nou per a totes les pedagogies tradicionals: el nen no és un adult en miniatura, sinó un ésser humà que passa per les seves pròpies i peculiars fases de desenvolupament. L’educació natural que es dóna al nen ha de consistir, en suma, a evitar tot el que, en la societat, tendeix a influir sobre la personalitat pròpia del nen. El gust (el judici) moral sorgirà de la sensibilitat degudament educada, igual com de la consciència sorgirà la raó. L’objectiu de l’educació és formar primer l’home, després al cap de família i després al ciutadà. L’Emili ha estat paradigma de corrents pedagògics posteriors, denominades «no directives».
Aquest mètode natural d’educació ni imposa ni impedeix la religió. Per això, el llibre IV d’Emili presenta la Professió de fe d’un vicari savoià, on Rousseau exposa les seves idees sobre la religió natural, el seu deisme, que cau lluny del materialisme i ateisme d’alguns il·lustrats: la vertadera religió sorgeix de l’interior de cadascú, no de les imposicions de les esglésies, i és més cosa del cor que de la intel·ligència: «Fill meu, mantén sempre en la teva ànima el desig que existeixi Déu i mai dubtaràs d’això». Aquesta religió interior és la de l’home; està, a més a més, la religió del ciutadà, que és la que estableix el poder civil i determina el sobirà: fonamentalment és la mateixa que la interior, amb l’afegit de l’obligació d’observar el contracte social i les lleis, i la imposició de la tolerància. Les religions establertes, com el cristianisme, són pernicioses per a la societat. 

Voltaire

Pseudònim de François-Marie Arouet, poeta, dramaturg i filòsof francès, nascut a París, símbol de la Il·lustració. No hi ha en Voltaire un sistema coherent de filosofia; a la història li han importat més la seva actitud d’autèntic enciclopedista i home de la Il·lustració francesa -aquella que en els llibres s’ha mantingut durant molt temps com típicament «voltairiana»- que l’exposició sistemàtica de la seva filosofia, absent fins i tot en llibres amb títol inequívocament filosòfic, com a Cartes filosòfiques, o Diccionari filosòfic.
Destaca en Voltaire la defensa del deisme, que importa de la seva estada a Anglaterra, i el seu atac a l’ateisme; l’existència de Déu és un simple fet de raó, i no de fe: en aquest cas seria una superstició. Enfront de la superstició i el fanatisme, que no porten sinó desventures, Voltaire posa l’esperança en l’esperit de la il·lustració científica, que allibera de prejudicis i supersticions, i assenyala la necessitat de la tolerància.
És famosa la seva crítica a l’optimisme de Leibniz. A això dedica el Poema sobre el desastre de Lisboa i el millor dels seus contes, Càndid, considerat obra literària de valor mundial. Ataca el punt de vista racionalista de Leibniz, que considera aquest món com el «millor dels mons possibles», alhora que ataca les concepcions falsament espiritualistes i falsament materialistes, i mostra la influència de l’empirisme de Locke. Els seus personatges principals, Càndid i el seu mestre Pangloss -«mestre en metafísica-teólogo-cosmoloidiotología»- (personificació de Leibniz) i Martín (personificació del pessimisme), intenten justificar amb raons de tota índole l’existència injustificable de mil mostres de desventura humana. L’escarni de Voltaire sobre la finalitat, l’harmonia preestablerta i la providència és constant. El final escèptic i resignat del llibre és digne de ser recordat: «Treballar sense raonar és l’única manera de fer la vida suportable». I els tres components del grup decideixen conrear l’horta.

Goethe

Novel·lista, poeta, intel·lectual, la seua obra va marcar tota la producció posterior. Ssón tres les essències de l’obra de Goethe: la didàctica, la veracitat i el simbolisme. El Werther té una càrrega il·lustrativa important, i és que ens trobem als principis de l’Sturm undDrang i les seues bases no s’havien acabat de definir. A partir de llavors, totes tindran una intencionalitat d’ensenyar: el Viatge a Itàlia vol, a part de mostrar com és Itàlia, induir a allò clàssic; les Màximes i reflexions és un clar exemple de voler ensenyar; els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister i els Anys de fadrinatge de Wilhelm Meister són unes de les més importants novel·les de formació (Bildungsroman) de la història; Les afinitats electives busquen fer pensar al lector i fer-li veure quin dels camins és el més correcte; i el Faust, pilar de la cultura occidental, és tot un manual d’actituds i camins que l’ésser humà ha d’explorar al llarg de la vida. Cal afegir-hi tota l’obra dramàtica (Ifigènia, Tasso, Hermann i Dorothea, etc.), una part important de la poesia, tota l’obra científica (Metamorfosis de les plantes, Teoria dels colors, Sobre l’Art, etc.) i les Converses amb Goethe, d’Eckermann, a on el 18 de setembre de 1823, declarà: «¿De què servirien tots els nostres tempteigs i equivocacions si, vosaltres, els joves, volguéssiu recórrer el camí de nou altre cop?» (Converses amb Goethe, Primera part, 18/9/23) La veritat està molt lligada a la didàctica, ja que no es busca ensenyar res més que allò vertader. Més endavant, però, veurem com aquesta qüestió amoïna des de sempre Goethe. És sobretot en el Faust que aquesta preocupació es converteix en el tema principal de l’obra. En la resta d’obres, la certesa es trobarà en allò que sigui el correcte, el que estigui bé. És, però, en la seua obra no literària a on es plasma amb més intensitat aquesta necessitat insaciable de certesa. Els seus tractats científics vessen d’una intenció clarament exploradora, investigadora. Per altra banda, el simbolisme és, potser, el que fa més perdurable Goethe. Passant pels purs símbols en les obres –els espais naturals, les estacions, la pistola donada per Carlota al Werther; la copa amb les inicials, el fill d’Eduard i Carlota, que s’assembla al capità i a Ottilia, a Les afinitats electives; etc.– fins als símbols més generals, és a dir, el que simbolitza el Viatge a Itàlia (la necessitat de fugida, l’interès per conèixer la base del pensament clàssic in situ), el Faust (el camí infinit del coneixement), l’Elegia deMarienbad i tota l’obra de senectut de Goethe (el retorn als ideals de joventut, cnsiderats ara correctes), entre d’altres. Pel que fa altres aspectes, cal sementar l’estil de les obres: el llenguatge és sempre culte, les descripcions són senzilles però molt exactes, els diàlegs vius i entusiastes, etc., les trames segueixen la forma tradicional de plantejament, nus i desenllaç. Sobre el context, no menys important, les obres de Goethe no van tenir mai un aplaudiment unànime i van anar acompanyades de fortes crítiques i problemàtiques: amb el Werther molts es van suïcidar i altres van vestir igual que el protagonista, però va ser rebutjat pels clàssics, Ifigènia i Tasso pels romàntics, Les afinitats electives, el Divan oriental i occidental i les Elegies romanes van ser titllades d’immorals, el Faust conté nombroses al·legories a eclesiàstics, filòsofs escolàstics i escriptors aficionats que van aixecar ampolles, etc. Els escriptors que més van influir en el jove Goethe van ser Shakespeare, Homer, La Bíblia, i Calderón, Byron i Hafiz quan ja era més gran. Tot i així, l’obra de Goethe mostra una evolució, que comença amb el Preromanticisme (llibertat creadora, determinisme de la vida de l’individu, sentiment intimista, exaltació del jo), i segueix cap al Neoclassicisme (veneració dels models clàssics i el bon gust, racionalització del món, equilibri sentimental) per acabar, ja en la vellesa, en un plantejament de tot plegat (retorn a la passió, preguntar-se sobre l’efecte de l’obra feta) però sense tirar res per la borda del vaixell.

Faust
Personatge literari caracteritzat per l'avidesa de viure, el terror del més enllà i la preocupació per la presència del diable en la vida de l'home. És basat en la vida de Georg (o Johannes) Faust, pseudohumanista, aventurer i alquimista dels ss XV-XVI. El primer llibre sobre Faust fou publicat per Johann Spiesz: Historia von Johann Fausten ('Història de Johann Faust', 1587). Christopher Marlowe escriví Tragical History of Doctor Faustus (1601), drama en vers i prosa. Goethe convertí Faust —obra fonamental de la seva vida— en tema universal d'un gran valor filosòfic i humà. Escrita i publicada en períodes diversos —Urfaust (1787), primer esbós, influït pel Sturm und Drang, i Faust. Ein Fragment (1790)— la versió definitiva de la primera part, Faust. Eine Tragödie (1808), manifesta l'abast universal de l'experiència de Faust. La tendència d'universalitat és accentuada a la segona part: Faust. Des Tragödie zweiter Teil in fünf Akten ('Faust. Segona part de la tragèdia en cinc actes', 1832). Faust, que ha passat la vida intentant d'atènyer una nova dimensió vital mitjançant la ciència i la màgia, ven la seva ànima a Mefistòfil, el diable, a canvi que aquest li proporcioni tot el que desitgi. Faust, rejovenit, coneix Margarida, la sedueix i mata Valentí, germà i venjador de Margarida. L'escena final de la primera part, a la presó, és un diàleg entre Margarida, condemnada per infanticidi, i Faust, que la incita a fugir plegats, però ella s'hi nega. A la segona part Faust troba Helena a la cort imperial; intenta d'agafar-la —la darrera finalitat de la seva vida és la possessió de la bellesa perfecta—, però ella desapareix enmig d'un cataclisme. Després de la "nit clàssica de Walpurgis" Faust es torna a trobar a l'estança gòtica d'on havia sortit al principi; la situació és paral·lela a la d'aleshores: cercava la totalitat de la ciència i ara cerca la llibertat estètica de l'esperit. Wagner, antic criat seu i ara professor, ha creat l'home científic ("Homunculus"), absolutament cerebral. Li cal una immersió en el món de l'hel·lenisme, síntesi de la natura i l'esperit: té lloc un "sàbat clàssic", on Homunculus ateny l'estat natural. Helena, la bellesa antiga, i Faust, l'esperit modern, s'uneixen, i en neix Euforió, la poesia. A l'hora de la mort, quan Mefistòfil intenta vanament d'endur-se la seva ànima, Faust ascendeix cap al món celestial. Influïda per Dant, el caràcter de l'obra, malgrat la inclusió d'elements mítics clàssics, és cristià. Centrada en la problemàtica de l'home, les seves relacions amb Déu i amb la societat, etc, combina harmònicament elements reals i simbòlics i ateny moments d'un gran lirisme (escena de Margarida filant) i d'una extraordinària tensió dramàtica (episodi de Margarida a la catedral). De l'obra de Goethe deriven la novel·la filosòfica de Friedrich Klinger Faustleben, -thaten und -höllenfahrt ('Vida, fets i viatge de Faust a l'infern', 1791) i el poema de Nicolaus Lenau Faust (1835-36). El tema de Faust apareix, alterat, en El diablo mundo (1840), d'Espronceda, en Las ilusiones del doctor Faustino (1875), de Valera, i en Doktor Faustus, de Thomas Mann. És també la base d'obres musicals, com l'òpera de Gounod Faust (1859), tot i el text deficient de J.Barbier i M.Carré (que desplagué, a Alemanya, on aquesta òpera és anomenada Margarethe), la "llegenda dramàtica" de Berlioz La damnation de Faust (1846), les òperes Faust de L.Spohr (1816), popular al s XIX, i Mefistofele remet("","","1","Mefistòfil") , de Boito (1868-75), la simfonia Faust de Liszt (1854-57) per a orquestra, tenor i cor, el ballet Faust d'A.Adam (1833), una música d'escena de Schumann (1844-53), una obertura i set lieder de Wagner, etc. A la literatura catalana, l'obra de Goethe, de la qual hi ha una traducció en vers de Josep Lleonart (1938), influí sobre el Cant Espiritual de Joan Maragall, que n'adaptà escenes per al teatre (1904). D'altra banda, el tema literari de Faust ha estat tractat també per Llorenç Villalonga (Faust, 1956). separa(5)

El NEOCLASSICISME

Moviment estètic de base intel·lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l'esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII. Influïren decisivament en la seva aparició la realització d'importants descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l'aplicació general de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional. Fou un moviment de curt predomini, puix que aviat fou superat pel romanticisme, més popular, tot i que les seves derivacions, amb algunes variants, perduren al llarg de tot el s XIX. Teòrics com J.Winckelmann i A.Quatremère de Quincy, pintors com A.R.Mengs i J.L.David, escultors com A.Canova i B.Thorvaldsen i arquitectes com Ch.Percier, P.Fontaine i K.Schinkel, actius els darrers anys del s XVIII i el primer quart del s XIX, poden ésser considerats com els representants més destacats d'aquesta tendència. Alguns d'ells tingueren una estreta connexió amb els fets de la Revolució Francesa i del període napoleònic, i llurs obres mostren el predomini de les formes i els temes derivats del classicisme hel·lènic i la preferència per la línia i el dibuix sobre el color. Per tot Europa es poden estudiar exemples d'aquest estil, que arribà també a Amèrica, especialment als EUA. A la Península Ibèrica sobresurten l'arquitecte Juan de Villanueva, autor del Museo del Prado i de l'observatori de Madrid, i l'escultor A.Álvarez Cubero.Als Països Catalans, aquest estil assenyala l'inici de recuperació d'un alt nivell en la creativitat artística: un conjunt de circumstàncies ben aprofitades en el darrer terç del s XVIII permeteren una forta reactivació de la vida econòmica, juntament amb un intens desvetllament cultural, que continuaren en endavant ja sense interrupció. Un excel·lent conjunt d'edificis ho recorden a Barcelona: la Llotja, de J.Soler i Faneca, el palau Moja, de J.Mas, el d'Alòs, d'Antoni Cellers, els Porxos d'En Xifré, la plaça Reial, de F.Daniel Molina, són exemples que es podrien completar amb molts altres d'arreu del Principat, així com el cementiri i el pati de la Universitat de València permeten d'apreciar la varietat, la independència i el nivell amb què foren aplicats els principis neoclàssics als Països Catalans. Similarment, en el camp de l'escultura hi ha noms tan sobresortints com Damià Campeny i Antoni Solà, ben coneguts, el primer per la Lucrècia de la Llotja barcelonina, i el segon pel monument a Daoíz i Velarde, a Madrid; els acompanyen dignament J.A.Folch i Costa, autor del sepulcre del marquès de la Romana de la catedral de Mallorca, i J.Bover, entre tants altres. Més difícil és la delimitació de l'activitat pictòrica que en els ambients catalans correspon a aquesta tendència: cal incloure-hi Francesc Lacoma i Sans, Josep Flaugier —connectat estretament amb l'estil Imperi francès, sense oblidar, però, les solucions barroques—, Salvador Mayol, V.Rodés, els Planella i altres que acaben d'omplir aquesta nòmina, amb no gaire fortuna, tanmateix. Tenen més interès, com a conjunt, les decoracions pictòriques d'alguns interiors barcelonins i d'altres ciutats, que s'enriqueixen amb mobiliari adient. Les indianes estampades i les peces d'argenteria, d'orfebreria o de ceràmica poden donar altres aspectes interessants de la renovada vida artística catalana d'aquest període.

Pierre Corneille 1606- 1684

Escriptor francès. Fill d'un advocat, estudià amb els jesuïtes de Roan (1615-22) i el 1624 es llicencià en dret. El 1628, el seu pare li comprà un càrrec d'"advocat del Rei", que exercí durant vint-i-dos anys. Després de l'èxit de la primera comèdia, Mélite (1929), estrenà diverses obres a París i obtingué una pensió de Richelieu. D'aquesta primera època es destaca la "féerie" L'illusion comique (1636). Le Cid (1636), tragèdia inspirada en Guillem de Castro, el situà com a primer dramaturg del seu temps per la profunditat amb què hi analitzava les passions i per la majestuositat dels versos. La llarga polèmica que suscità (hom l'acusava de no observar les "unitats acadèmiques" i d'ésser immoral) contribuí al seu èxit. Tanmateix, la disputa determinà una pausa en la seva producció, que reprengué amb tres de les seves millors tragèdies: Horace (1640), la primera que respectà les unitats de temps i lloc, i on el triomf del deure sobre la passió esdevingué un ideal arquetípic, Cinna (1640), també de tema romà, la més reeixida de les seves tragèdies polítiques, i Polyeucte (1642), subtitulada "tragèdia cristiana", de tema religiós (traduïda al català el 1789 pel prior de Cuixà, Miquel Ribes). El 1641 s'havia casat amb una noia de la burgesia benestant, de la qual tingué sis fills. En morir Richelieu, fou protegit per Mazzarino. El seu prestigi es consolidà amb Pompée (1643), Le menteur (1644) —inspirada en La verdad sospechosa, de Juan Ruiz de Alarcón—, que creà el model de la comèdia clàssica francesa, i Rodogune (1644), que exemplificava la teoria corneil·liana sobre la inversemblança de la tragèdia. El fracàs de Théodore, vierge et martyre (1646) no li impedí d'ésser elegit membre de l'Académie (1647). Andromède (1650) fou estrenada encara sense problemes davant els reis, però de seguida els esdeveniments de la Fronda repercutiren en la seva carrera: Don Sanche d'Aragon (1650), possible prefiguració del drama romàntic, provocà les ires de Condé, el qual hi veié al·lusions a la situació política, i Nicomède (1651), apologia aparent de Condé (aleshores presoner per rebel·lió), l'enemistà amb Mazzarino. A més, el fracàs de la tragèdia Pertharite (1651) l'allunyà de l'escena uns quants anys, que dedicà a la traducció en vers de la Imitació de Crist (publicada el 1656). El 1658, sota la protecció del superintendent de finances Fouquet, tornà a interessar-se per la literatura, alhora que escrivia versos galants a una actriu de la companyia de Molière, Marquise du Parc. En caure Fouquet, Corneille fou protegit pel duc de Guisa, el qual, el 1662, acollí l'escriptor i la seva família al seu palau de París. Bé que la seva reincorporació al teatre fou poc afortunada (Õdipe, 1659; Le Toison d'or, 1660), aquest fou el moment culminant del seu prestigi: el 1663 hom féu una edició monumental de tot el seu teatre, en dos volums, i Lluís XIV li atorgà una pensió. Les noves tragèdies polítiques (Sertorius, 1662; Sophonisbe, 1663) i el retorn a les comèdies heroiques i galants del començament (Agésilas, 1666; Attila, 1667) en marquen una clara decadència. Són també poc brillants els seus poemes cortesans, com Les victoires du roi (1667). Els primers èxits del jove Racine amenaçaven la seva hegemonia, i el 1670, Tite et Bérénice no pogué resistir la comparació amb la Bérénice raciniana. El 1672 trobà ja dificultats per a estrenar Pulchérie, i el fracàs de Suréna el 1674 el mogué a renunciar a escriure. Corneille representà molt bé l'inici del classicisme teatral francès i els ideals de la generació de Lluís XIII .

Jean Racine

Dramaturg francès 1639 -1699. És considerat, amb Pierre Corneille, que li va precedir, un dels dos autors francesos de tragèdies clàssiques més important.Com que des de jove esdevingué orfe, la seva educació va quedar a càrrec dels avis, els quals la van confiar a les religioses de les escoles de Port-Royal de 1655 a 1658. Allí rebrà una educació jansenista i publicarà els seus primers escrits. Cal situar El passeig de Port-Royal, de tipus pastoral, sota la influència de Malherbe. Més endavant estudiarà filosofia al Col·legi D'Harcourt de París. A un primer moment, tractarà de conciliar les seues aspiracions literàries amb els desigs de la seva familia per que prenguera la carrera eclesiàstica, el qual fet li va fer romandre fins a 1663 a Uzès. Va escriure el 1660 La Nimfa del Sena, una oda interessant , i altres obres que no arriben als escenaris. Finalment, pren la decisió de treballar només a la literatura. El 1662, rep una pensió del rei per haver escrit una oda de conveniència sobre la malaltia del rei Lluís XIV, La fama de les Muses. La companyia de Molière representa dos peces de Racine, La Tebaida el 1664, i Alexandre el Gran el 1665. Nogensmenys, com que no va quedar satisfet del muntatge de la segona peça, la va cedir a la companyia rival de Molière. Aquest fet va enemistar ambdós. L'èxit aconseguit el 1667 amb la tragèdia Andromaca li va donar una gran prestigi. Va escriure després una comèdia, Els Litigants el 1668, i després es dedicará només a la tragèdia, i hi escriu successivament Britannicus (1669), Berenice (1670), Baiacet (1672), Mitridates (1673), Ifigènia (1674) i Fedra (1677). Cal assenyalar la seva implicació a un sórdid cas, el cas dels verís, per el qual es sospitava haver enverinat la Du Parc, una de les seves actrius, per tal de recuperar una joia que la Du Parc portava a un dit.
El teatre de Racine mostra la passió com una força fatal que destrueix al que la té. Respectant els ideals de la tragèdia clàssica, presenta una acció senzilla, clara, en la qual els esdeveniments neixen de las pròpies passions dels personatges. Les tragèdies profanes (es a dir, excluint Esther i Atalia) presenten una parella jove e innocent, unida i separada a una mateixa volta per un amor impossible, perquè la dona està sota el domini del rei (Andromaca, Britannicus, Baiacet, Mitridates) o per que pertany a un grup rival (Arícia a Fedra). Aquesta rivalitat es complementa sovint amb una rivalitat política, pero sobre la qual Racine no s'interessa massa.
En aquest marc aristocràtic que, a partir de Baiacet es converteix en lloc comú que serveix de pretexte per desencadenar una crisi, els personatges descobreixen que el rei és mort o que ha estat vençut: aquest fet allibera els personatges i enceta les passions. Aquesta informació, però, es desmentida quasi immediatament. El retorn del rei situa cadascú davant les seues pròpies faltes i és causa, segons la seua natura, d'arrepentiment o de dur la revolta fins les darreres conseqüències.

Moliere

Nom amb el qual és conegut Jean-Baptiste Poquelin, dramaturg francès. Després de fer estudis de dret, es dedicà al teatre —com a actor, dramaturg, etc— en companyies ambulants, i fundà L'Illustre Théâtre amb la família Béjart. Fracassà en l'intent d'imposar-se a París, aleshores dominat per la companyia de l'Hôtel de Bourgogne i pels còmics italians. Durant dotze anys recorregué Bretanya i Occitània; aquest període de la seva vida no és gaire conegut i hom només pot intuir-lo a través de les poques obres seves que la companyia representava, que són farses en la línia de la Commedia dell'Arte (L'Étourdi, Le dépit amoureux). El 1656 representà la seva primera obra original, Les précieuses ridicules, que feia una pintura satírica dels salons preciosistes. Amb l'èxit guanyà la protecció del rei i uns quants enemics irreductibles (el parlament, els devots, la noblesa). Entre el 1656 i el 1669 féu representar les seves comèdies més sòlides, on la comicitat resta reduïda sobretot a un paper formal i on predominen les idees del moralista: L'école des femmes (1662) suscità una polèmica, a la qual respongué amb La critique de l'école des femmes (1663); la primera versió de Tartuffe (1664), en tres actes, fou immediatament prohibida; l'any següent, tractà d'un tema afí i de moda, Don Juan ou le festin de pierre, que hagué de renunciar a representar, a causa de les pressions exercides sobre els seus protectors. El desengany, l'amargor i el sentiment de fracàs i d'impotència li feren escriure farses més lleugeres —Le misanthrope i Le médecin malgré lui (1666)—, on els costums de l'època són representats per un amargat. L'estil canvia en L'avare (1668), on el vici denunciat no és típic de l'època, sinó que té una dimensió de segles. L'any següent l'expressa protecció de Lluís XIV li donà la possibilitat de fer representar una nova versió, en cinc actes i força modificada, de Tartuffe. Però Molière estava esgotat i la seva capacitat de lluita contra els poders intermedis havia disminuït notablement. Després de la querella de Tartuffe només produí divertiments per a les festes de la cort o comèdies-ballet (sovint amb música de G.B.Lulli): Le bourgeois gentilhomme, Le malade imaginaire (mentre el representaven tingué un atac, del qual morí la mateixa nit) i unes quantes farses més. La moral de Molière preconitzà un tipus de mentalitat allunyat de la moda cortesana d'aleshores i tractà de ridiculitzar els "falsificadors de moneda" (falsos devots, falsos savis, falsos elegants), com ell mateix deia. Gairebé totes les seves obres són construïdes sobre un recurs tret de la tradició teatral italiana: una intriga amorosa contrariada; però sabé enriquir considerablement aquest model, utilitzant el personatge contrariador de les aspiracions amoroses dels protagonistes joves, per a denunciar maniàtics, obsessos i viciosos. Aquest tipus de moral, que pretén de corregir els vicis de la societat, és particularment pessimista: els "malalts socials" de les comèdies de Molière no es guareixen mai sols, sinó que es veuen obligats per les circumstàncies o per una voluntat superior a la llei (com la del rei absolut a Tartuffe) a tornar al camí de la normalitat vigent. Molière creà uns tipus de personatges vàlids a través del temps, de trets molt acusats. La comicitat que hom pot apreciar en les seves comèdies és molt diversa: va des de la farsa més popular fins a l'humor més delicat i incisiu. Moltes de les seves obres són només mitjanament còmiques (Le misanthrope, Don Juan), i la moderna crítica ha plantejat el teatre de Molière com un teatre fonamentalment tràgic, on la funció teatral consisteix a invertir els grans mites de la tragèdia clàssica.

El preromanticisme

Corrent ideològic, artístic i literari que aparegué a Europa durant la segona meitat del s XVIII i en el qual germinaren les idees que portaren al romanticisme. Es caracteritza pel retorn als orígens, sia als clàssics, als nòrdics o a la natura i al sentiment, enfront de les acadèmies i els racionalismes. Dels orígens clàssics grecoromans remet("","","1","neoclassicisme") , especialment els de la Roma republicana, arrencaren els principis de la burgesia ascendent, car simbolitzaren la consciència ciutadana (Jurament dels Horacis de J.L.David) enfront de l'aristocràcia. Els orígens nòrdics foren expressats en la plàstica pel retorn a l'art gòtic, com a conseqüència del revifament de l'esperit germànic i anglosaxó, en oposició al classicisme francès, que dominava arreu d'Europa; també foren expressats en la pintura, que, malgrat ésser formalment classicitzant, prengué la temàtica de l'epopeia nòrdica (El somni d'Ossian de D.Ingres). El retorn a la natura, producte de les recerques científiques dels naturalistes i de les idees de J.J.Rousseau, s'expressà plàsticament amb la pintura de paisatge i la moda dels jardins irregulars a l'anglesa, com el que projectà H.Robert per al parc de Versalles. El retorn al sentiment, conseqüència també de l'obra de Rousseau, de la literatura anglesa i de la revaloració de l'èpica nòrdica, es manifestà en diferents aspectes del sentiment humà: el sentiment davant les ruïnes de l'esplendor del passat, sovint unit al sentiment davant el paisatge: El pont del Gard de H.Robert; el sentimentalisme en la vida íntima i familiar: La mort del pare de J.B.Greuze; el culte a l'heroi individualista: Bonaparte travessant els Alps de J.L.David; la recerca d'un món irracional i fantàstic enfront del racionalisme: El malson de H.Füssli. En literatura es donaren les característiques de revolta, desesperació i malenconia, juntament amb les anteriorment esmentades, dins unes tendències formals classicitzants. Les actituds preromàntiques es palesen, a Anglaterra i a Escòcia, a l'obra de J.Thomson, Young, Richardson, en els pretesos poemes d'Ossian, publicats per Macpherson, i també en els poemes de Th.Gray, W.Collins, W.Blake, R.Burns i d'altres. Als països germànics, el moviment preromàntic, vivament influït pels anglesos, per Diderot i per Mercier, començà el 1750 i tingué una durada d'uns vint anys. Comptà, però, amb figures importants (Brocker, E.von Kleist, Lessing, Bodmer, etc) i homes renovadors, com Klopstock o Herder, que influí decisivament el jove Goethe. Aquest contribuí al moviment amb Goetz von Berlichingen i, sobretot, amb el Werther. També hi col·laborà Schiller amb els seus drames. En general, el moviment del Sturm und Drang agrupava un gran nombre d'escriptors preromàntics. A França, els prosadors foren els portaveus dels nous corrents (Rousseau, Diderot, Bernardin de Saint-Pierre, Senancour, etc). En el camp de la música hom pot trobar elements preromàntics en Haydn, Mozart i en les primeres obres de Beethoven, Cherubini, Cimarosa, Paisiello i Rossini i en molts autors francesos de la darreria del s XVIII.